Vaig néixer amb una certa tendència a fer coses com: patinar al damunt de les camusses i abrillantar el terra, o pendular en el marc de la porta per aparèixer i desaparèixer.

Quan la mare em veia fer aquestes coses em deia amb un somriure mal dissimulat “ Hija mía, pero que boba serás”. Però quan es pensava que jo no la sentia deia: “es un cascabel”
Mai va voler ofendre’m amb aquest comentari, mai em va doldre.

Avui sóc pallassa.