Un aspecte inexplorat de la violència de gènere.
Por Inmaculada Domínguez Fabián
La violència econòmica com a tal no es troba recollida ni definida en el nostre ordenament jurídic i això fa més que difícil l'eliminació d'aquesta. Comparant-la amb la violència física i la violència psicològica, observem com aquestes últimes poden finalitzar amb la separació física o legal de la parella, mentre que això no ocorre en el cas de la violència econòmica. De fet, aquesta violència es pot mantenir i, fins i tot, incrementar després de produir-se la separació. És més, pot haver-hi casos en els quals no s'hagi produït durant la convivència però que, després de la separació, s'iniciï aquest tipus de violència.
La violència econòmica, dins d'un context de violència de gènere, consisteix en controlar l'accés de les dones als recursos econòmics, disminuint la capacitat de les dones per a mantenir-se a si mateixa, als seus fills i filles i els seus hàbits de vida previs, depenent financerament del perpetrador i soscavant les seves possibilitats d'escapar del cercle d'abús.
L'abús econòmic és difícil d'identificar perquè és invisible i subtil. Amb l'objectiu d'eliminar aquestes barreres, estem treballant en el marc del projecte ECOVIO a definir i identificar la violència econòmica. Hem dut a terme entrevistes d'històries de vida de diverses dones on ens hem trobat amb testimonis del tipus “Durant molts anys jo havia de justificar qualsevol despesa, el que m'havia gastat en el supermercat, el que m'havia gastat en roba” o “Quan tornava del supermercat, havia de deixar tots els tiquets sobre la taula del rebedor perquè ell pogués veure'ls”. Aquest es produeix quan l’abusador controla, supervisa i restringeix la capacitat de la dona d'utilitzar els recursos. Com a senyals d'aquest control econòmic tenim el que exigeix saber com es gasta els diners, el que prengui decisions importants en l'àmbit econòmic sense preguntar i fer que la dona li demani diners per a realitzar qualsevol adquisició o activitat. El control econòmic té més rellevància durant la convivència i és una dimensió que perd forces després de la separació. No obstant això, també s'observen comportaments de control econòmic després de la separació a través de continus impagaments o retards injustificats en el pagament de les despeses de manutenció dels fills o d'altres deutes comuns, obligant la dona a demanar els diners de manera contínua.
L'explotació econòmica és un altre factor de la violència econòmica i suposa que el abusador redueix els recursos existents, duent a terme accions que generen deute per a la dona. Testimonis com “Jo treballava moltes hores cada dia, no podia treballar més, però mai hi havia suficient, i jo no podia entendre on anaven els diners”. Senyals d'aquesta dimensió de la violència econòmica són els retards o impagaments voluntaris de factures; despeses dels diners que es necessita per a pagar factures o lloguer o rebutjar treballar o fer labors domèstiques.
La tercera dimensió és el denominat sabotatge laboral, que implica el no permetre a les dones anar a treballar i comportaments que comportin que les acomiadin, fins i tot exigint-los que deixin el treball o directament no deixant-les anar a treballar. Després de la separació, aquest sabotatge pot consistir a no fer-se càrrec de les criatures quan li correspon i, d'aquesta manera, impedir que la dona pugui complir els seus horaris de treball. Testimonis com “el problema és que no puc treballar una jornada completa, vuit hores, perquè haig de portar als nens a l’escola… haig d'assumir tota les responsabilitat de la cura dels meus fills” mostren l'abast d'aquest abús.
Com molt encertadament manifesta Susana Gisbert, fiscal delegada de delictes d'odi a València, “el retard intencionat en el pagament d'una pensió, el deixar de pagar un deute comú o entaular plets per cada despesa del fill o la necessitat d'aquest, poden constituir una manera de minar la moral de la qual va ser parella sense necessitat d'incórrer en un tipus delictiu. Fins i tot poden ser una manera més sibil·lina de continuar amb un maltractament psicològic difícil o impossible d'apreciar i, encara més, de donar-li encaix penal. Perquè poques coses poden causar més angoixa que no saber si en el moment convingut haurà arribat l'import de la pensió destinat a la manutenció dels fills, de veure embargat un sou o perdre un habitatge per falta de pagament de l'altra part obligada. I també pot suposar una manera d'obligar la dona a posar-se en contacte amb qui va ser el seu maltractador simplement per a reclamar-li –i a vegades fins a suplicar-li- que faci front a les despeses als quals està obligat”.
Avui, la violència econòmica no es considera específicament com a abús a Espanya ni en la gran majoria d'estats membres de la Unió Europea; després del divorci, la violència econòmica sembla ser una mera formalitat i desacord entre parts, sempre que la dona no hagi denunciat una situació prèvia de violència de gènere durant la convivència.
La violència econòmica afecta tant a les dones com als fills i filles. La dependència econòmica que poden tenir la dona i els fills i filles respecte al marit i pare li dóna a aquest un instrument de poder que els deixa a la mercè de les seves decisions. A tots ens resulta familiar veure com hi ha menors que no poden realitzar una activitat extraescolar o no poden assistir a un aniversari o a excursions perquè el progenitor no “finança” aquesta activitat. Aquesta falta de finançament la duu a terme, en moltes ocasions, no perquè no tingui fons per a realitzar-la sinó per portar la contrària a la mare i, d'aquesta manera, violentar-la. Aquest tipus de situació la sofreixen tant les dones com les filles i fills.
