(Abajo castellano)
En la llarga deriva de més d'un segle fins a aconseguir el vot femení el 6 de febrer de 1918, hi ha darrere el rostre d'un dels personatges més rellevants i influents del seu segle: Emmeline Pankhurst. I ho és, ja no només per la seva lluita històrica, sinó pel factor revolucionari que va contagiar a les zones pobres i dones treballadores de Londres. La seva acció va obrir un canvi cap a un punt de no retorn: una nova dona per a la història. Aquest assoliment històric compartit pel sufragisme nord-americà va estar directament enfocat a un factor determinant: l'acció com a pols per als drets de les dones. Manifestacions, incendis, sabotatges, les pioneres vagues de fam carceràries i la pròpia mort de l'activista Emily Davison als peus del cavall del rei Jorge V en l'hipòdrom, narren una història de desobediència i de lluita. Emmeline era burgesa, casada amb un advocat laborista i va contribuir com ningú a evidenciar que, sense l'acció directa, l'objectiu de la lluita pels drets de les dones treballadores; es conduïa als llimbs fàctics. Aquest moviment tan crucial va ser el motor. Elles les sufragistes van ser les precursores del feminisme actual. El 1905 havien impulsat al Parlament una reprovació sol·licitant: el sufragi. El 1908 en una ja mítica al·locució de Pankhurst amb mig milió d'activistes a Hyde Park, fins a la tràgica mort de Davison en l'hipòdrom el 1912 parlen d'una història, una vida de lluita com a compte en “A Suffragette” (My own History).
A Espanya el moviment sufragista com a tal va ser inexistent, anul·lat, desconegut; en una assentada societat costumista, clerical i fonamentalment patriarcal. En aquest escenari incipient del primer moviment internacional i la primera etapa del feminisme; va tenir lloc el 10 de juliol de 1910 a Barcelona la primera manifestació multitudinària de dones de la història catalana i d'Espanya. La seva impulsora va ser una de les figures més destacades del panorama sociocultural de l'últim quart de segle: Ángeles López d'Ayala, capdavanter del lliurepensament i infatigable lluitadora. Va impulsar una Companyia de Teatre i un Orfeó sota un fons de treball i lluita feminista exponents de l'impuls i la modernitat de Barcelona.
És inqüestionable el seu valor en aquest paradigma immobilista, que més que impulsar, possibilitava que s'exposés o debatés en l'àmbit social i educatiu el corrent feminista. Tot passava molt lent i amb incommensurable endarreriment. L'I Congrés Nacional Femení es va celebrar a Balears el 1883. El primer títol “Feminisme” d'Adolfo Posada el 1899; no obstant això fins l'1 d'octubre de 1931 no s'aconsegueix el sufragi femení. A Barcelona hi havia una llavor editorial destacada a diaris i revistes com “Or i Grana” o “Feminal”, els quals van obrir pas al debat feminista i van tenir un paper històric. Intel·lectuals com Concepción Arenal, Pardo Bazán o Caterina Albert, van impulsar l'activisme polític de figures essencials com Clara Campoamor o la periodista Carmen de Burgos sota el seu famós pseudònim “Perico el dels palotes”. Aquest moviment diferencial va ser un fet molt important per a la seva acció, al mateix temps que exposava la il·lustrada “Les querelles des femes”. Era previ transformar la humanitat per a poder transformar la societat. Pensem si aquest leiv motiv “retardant”, vergonyant, menysvalorat, més possibilista o formal que real no ha pesat en l'statu quo de l'esdevenir històric al qual s'ha enfrontat el feminisme al nostre país. Aquest perill sempre latent i el real d'ara que, ja no només amenacen, sinó que persegueixen anar enrere en el camí de l'equiparació política i la igualtat real; no és un altre que la por de soscavar els fonaments d'una societat patriarcal que acte forja el seu inderrumbable estatus, la seva preponderant ordre social-familiar i encobreix la jerarquia de la supremacia masculina.
Carmen de Burgos
El moviment internacional actual al voltant del 8M, com a vaga feminista a Espanya, és una acció evocadora de les sufragistes precursores. Des del Dona Cançó ens unim a aquesta força, a aquest impuls TRENCADOR i, per tant, desobedient. Ho fem davant una evidència eixordadora que ens mostra que els esquemes i les estructures històriques no són vàlids per a la societat del futur que construïm avui; desobediència sí, perquè només mentre actuem avançarem.
LAS SUGRAGISTAS: ACCIÓN
En la larga deriva de más de un siglo hasta conseguir el voto femenino el 6 de febrero de 1918, está detrás el rostro de uno de los personajes más relevantes e influyentes de su siglo: Emmeline Pankhurst. Y lo es ya no sólo por su lucha histórica sino por el factor revolucionario que contagió a las zonas pobres y mujeres trabajadoras de Londres. Su acción abrió un cambio hacia un punto de no retorno: una nueva mujer para la historia. Este logro histórico compartido por el sufragismo norteamericano estuvo directamente enfocado a un factor determinante: la acción como pulso para los derechos de las mujeres. Manifestaciones, incendios, sabotajes, las pioneras huelgas de hambre carcelarias y la propia muerte de la activista Emily Davison a los pies del caballo del rey Jorge V en el hipódromo, narran una historia de desobediencia y de lucha. Emmeline era burguesa, casada con un abogado laborista y contribuyó como nadie a evidenciar que, sin la acción directa, el objetivo de la lucha por los derechos de las mujeres trabajadoras; se abocaba al limbo fáctico. Este movimiento tan crucial fue el motor. Ellas las sufragistas fueron las precursoras del feminismo actual. En 1905 habían impulsado en el Parlamento una reprobación solicitando el sufragio; en 1908 en una ya mítica alocución de Pankhurst con medio millón de activistas en Hyde Park hasta la trágica muerte de Davison en el hipódromo en 1912 hablan de una historia, una vida de lucha como cuenta en “A Suffragette” (My own History).
En España el movimiento sufragista como tal fue inexistente, anulado, desconocido; en una asentada sociedad costumbrista, clerical y fundamentalmente patriarcal. En este escenario incipiente del primer movimiento internacional y la primera etapa del feminismo; tuvo lugar el 10 de julio de 1910 en Barcelona la primera manifestación multitudinaria de mujeres de la historia catalana y de España. Su impulsora fue una de las figuras más destacadas del panorama sociocultural del último cuarto de siglo Ángeles López de Ayala, adalid del libre pensamiento e infatigable luchadora. Impulsó una Compañía de Teatro y un Orfeón bajo un trasfondo de trabajo y lucha feminista exponentes del impulso y la modernidad de Barcelona.
Y es incuestionable su valor en ese paradigma inmovilista, que más que impulsar, posibilitaba que se expusiera o debatiera en el ámbito social y educativo la corriente feminista. Todo pasaba muy lento y con inconmensurable atraso. El I Congreso Nacional Femenino se celebró en Baleares en 1883 .El primer título “Feminismo” de Adolfo Posada en 1899; sin embargo hasta el 1 de octubre de 1931 no se consigue el sufragio femenino. En Barcelona había un empuje editorial destacado con periódicos y revistas como “Or y Grana” o “Feminal” que abrieron paso al debate feminista y tuvieron un papel histórico intelectuales como Concepción Arenal, Pardo Bazán o Caterina Albert que impulsaron el activismo político de figuras esenciales como Clara Campoamor o la periodista Carmen de Burgos bajo su famoso pseudónimo “Perico el de los palotes”. Este movimiento diferencial fue a la postre muy importante por su acción a la par que exponía la ilustrada “Le querelle des femines”; era previo transformar la humanidad para poder transformar la sociedad. Pensemos si ese leiv motiv “retardante”, vergonzante, minusvalorado, más posibilista o formal que real no ha pesado en el estatus quo del devenir histórico al que se ha enfrentado el feminismo en nuestro país. Ese peligro siempre latente, y el real de ahora que no ya sólo amenazan sino que persiguen ir atrás en el camino de la equiparación política y la igualdad real; no es otro que el miedo a socavar los cimientos de una sociedad patriarcal que auto fragua su inderrumbable estatus, su preponderante orden social-familiar y encubre la jerarquía de la supremacía masculina.
El movimiento internacional actual entorno al 8 M como huelga feminista en España es una acción evocadora de las sufragistas precursoras, en Dona Cançó nos unimos a esta fuerza, a este impulso ROMPEDOR y por ende desobediente. Lo hacemos ante una evidencia atronadora que nos muestra que los esquemas y las estructuras históricas no son válidos para la sociedad del futuro que construimos hoy; desobediencia sí, porque solo mientras actuemos avanzaremos.
